Varios

Ahora que estamos en Navidad | Rosa y Pedro

pueblito

Ahora que estamos en Navidad y que ya han pasado 6 años desde que nuestra hija salió de alta casi nos cuesta recordar cómo era antes. Sin embargo, y aunque para nosotros es ya “agua pasada”, entramos de vez en cuando por aquí a leer los blogs de las chicas y chicos y hemos pensado que estaría bien mandar una aportación.

Ahora que nuestra hija tiene 28 años, vive independiente y en otra ciudad (donde se mudó para trabajar); ahora que nuestra casa está un poco más vacía pero, sin duda, más llena que nunca porque tenemos la tranquilidad de que ella está bien; ahora que ella “vuelve a casa por Navidad” para traernos su luz y su alegría… miramos atrás y casi no podemos reconocer (o quizás no queremos) a esa chica de 17 años que había dado todo por perdido, que no sabía cómo seguir adelante y a la que nuestras palabras de ánimo y a menudo desesperación no servían de nada. Se nos ha olvidado la tensión a la hora de la comida, su miedo, su ansiedad… su descontrol.

Hace muchos años que las navidades vuelven a ser un momento de alegría más, un momento para compartir, para reunirnos, para disfrutar juntos… un momento mágico en el que nos hacemos regalos que han sido pensados con mimo e ilusión y en el que, sobre todo, nos demostramos que somos una familia, dispuesta a afrontar todas las dificultades que nos acechen.

Esperamos, de todo corazón, que 2015 os traiga mucha felicidad y que el año que viene podáis contarnos que la navidad ha vuelto a vuestras familias.

Sentimiento de culpa | Alberto

sentimiento-culpa

CULPA. Ese fue el sentimiento que me acompañó durante muchos meses después de saber lo que le pasaba a mi hija: culpa por no haberme dado cuenta antes, culpa por no haber visto su dolor a tiempo, culpa por no haber podido protegerla, culpa por no haber sabido darle en su infancia las herramientas para que se hiciera fuerte… culpa, culpa, culpa. Tanta que me sentía bloqueado. Mi mujer me decía a menudo que así no íbamos a conseguir nada, pero yo no conseguía dejar de culparme, ella siempre ha sido más fuerte que yo.

Después de que encontrásemos un tratamiento que parecía serio para nuestra hija y de haber hablado varias veces con sus terapeutas empecé a tomar conciencia de que mi actitud efectivamente, y como siempre me repetía mi mujer, no ayudaba en nada. Superar la culpa fue difícil, pero poco a poco me fui dando cuenta de que eran muchos los factores que habían influido en su caída y que, aunque cometí algunos errores, hubiera sido imposible protegerla de todo. Me di cuenta también de que, superando el pasado, mi hija me necesitaba AHORA, en esta lucha.

Hoy puedo decir que mi hija salió adelante y que en el proceso nosotros también hemos aprendido mucho, sobre ella, sobre la vida y sobre nosotros mismos.

¡Hola mundo! | Carles

Sóc en Carles, tinc 51 anys.  Estic casat amb la Maribel i tenim una filla, la Natàlia.

Natàlia és pacient del Centre Abb de Barcelona des del març de 2011.

Sóc mestre de formació i finalitzant llicenciatura de Psicopedagogia. Professionalment sóc tècnic en justícia juvenil i formo part de l’equip directiu d’un centre que atén joves privats de llibertat ubicat a Palau-Solità i Plegamans.

M’agrada gaudir de la vida en companyia de la meva família i dels meus amics.

M’encanta viatjar, la lectura, el cinema i l’esport . D’un temps ençà vaig descobrir el senderisme i he de dir que m’agrada molt, doncs a més a més descobreixo paisatges espectaculars.  He fet dos trams del Camí de Santiago i ha estat una experiència molt gratificant que sempre que puc la recomano.

Sempre he cregut que és important sentir-se bé amb un mateix. D’aquesta manera puc transmetre tranquil·litat als que m’envolten.

M’agrada gaudir de la gent que m’envolta, escoltar-los i compartir les nostres il·lusions, vivències i experiències.

 

Poc a poc però sense pauses Natàlia s’anava tancant en el seu mon, s’aïllava i al seu votant aixecava un enorme mur que dificultava poder-hi accedir. El seu caràcter, el seu estat d’ànim, les nostres relacions es deterioraven. La malaltia, l’anorèxia i la bulímia, anava guanyant terreny.

Al complir la majoria d’edat, Natàlia decideix deixar el tractament del Clínic. “Jo puc sortir-me’n tota sola. No necessito a ningú per fer-ho.” Eren els seus arguments. Nosaltres érem conscients que caminàvem pel fil de la navalla i estava a un pas de l’autodestrucció, però ens sentíem impotents. Estàvem bloquejats per la por i pel poder tant gran de la malaltia.

La situació física de Natàlia s’agreujava dia rere dia. Cada cop més afartaments i més vòmits. Cada cop més prima. Cada cop més lluny de nosaltres. Cada cop menys ella i amb menys força vital.

La situació i la seva desesperació ens va fer tornar a reprendre visites a Can Ruti i d’allí a visites amb terapeutes externes. Però a la que havia una sensible millora, Natàlia abandonava els tractaments.

La situació anava de mal en pitjor. Les seves situacions de crisi cada cop eren més freqüents. La nostra impotència, les discussions i els plors “in crescendo” i ella en caiguda lliure i sense saber o poder on agafar-se per evitar allò que en alguns moments va semblar inevitable.

S’estava valorant ja sense embuts la possibilitat d’un internament per la força quan ella ens va dir que volia ser una malalta crònica i que acceptava les nefastes conseqüències d’aquesta decisió. La malaltia començava a aixecar la bandera d’una nova victòria.

Les nostres nits de vetlla, d’insomni, de resistència i d’oposició a la malaltia van trobar una darrera oportunitat per l’optimisme quan vam trobar el centre abb.

Vam tenir molt clar que calia intentar-ho. Vam explicar la nostra situació i ràpidament ens van donar visita. Natàlia no hi volia anar. Deia estar cansada de teràpies i de metges. Vam haver d’obligar-la.

L’entrevista amb Raquel fou tot un èxit. Encara no sabem què li va dir. El cas és que un cop vam entrar nosaltres, la cara de Natàlia ja era diferent i ens va fer saber que volia intentar-ho en aquest centre. I això que uns minuts abans d’entrar deia “he vingut per vosaltres, un cop hagi escoltat el seu rotllo jo marxo”.

A partir d’aquest moment la història. La història de Natàlia. La nostra història. Comença a canviar. Sempre hi haurà un abans i un desprès d’estar al Centre abb.

La Natàlia s’ha retrobat amb ella mateixa. Es coneix molt més. Es coneixedora de les seves possibilitats i mancances. Nosaltres també. Hem sabut ajudar-la a caminar per aquest difícil i dolorós camí.

No està tot fet, ni de bon tros. Però deu ni do d’on érem i on estem hores d’ara. La millora i no només física de Natàlia és molt evident.

Però això ja és una altra història.

 Scroll hacia arriba