Archivo mensual: diciembre 2014

La vivència del procés psicoterapèutic i la importància del Grup

Amb aquest escrit voldria explicar tot el que m’emporto del procés viscut, com el grup ha estat un camí en la meva recuperació i trencar una mica amb la por que genera participar en una grup d’autoajuda.

Vaig iniciar el tractament fent teràpia individual i poc després vaig començar a  participar al grup d’autoajuda. Tot i saber de la importància del grup per la recuperació, MAI hauria imaginat el que significaria per mi aquesta paraula.

Recordo el primer dia com si fos ahir, sentia nervis i vergonya. En conèixer les persones que l’integraven vaig sentir moltes coses…Volia causar bona imatge, vigilava el que deia pq no volia ofendre a ningú ni que notessin que em comparava constantment, també vaig obsessionar-me en pensar que era diferent, i que mai encaixaria dins el grup.

Ara veig que tot formava part del mateix, de la por al desconegut.

El grup m’ha permès fer conscient de les sensacions, emocions i pensaments  que tinc quan socialitzo, a les quals mai havia parat atenció, i m’ha permès deixar-les fluir i sentir, escoltar-les sense jutjar-les i entendre pq hi són.

El grup ha despertat en mi emocions i sentiments que tenia molt enterrats, ha estat el canal gràcies al qual m’he pogut redescobrir i conèixer sense tabús. Gràcies a les històries personals he acceptat que tinc una malaltia mental i he aprés a donar-li la importància que es mereix, sense dramatitzar el tema, i a saber que voler-me aprimar o fer dieta no és una tonteria o un capritx, sinó un símptoma.

El grup m’ha donat afecte, carinyo, respecte, comprensió, no judici, confiança, amistat, sinceritat, ha fet de mirall per poder descobrir el que em passa, m’ha acceptat tal i com sóc, permetent-me treure l’autèntica Rosa, la que sent, la que no es protegeix pq no li facin mal, la que plora i la que no és la “mujer de hierro”, sinó una noia de carn i ossos, amb corbes, orelles, grans virtuts i grans inseguretats.

El grup i el procés psicoteraèutic m’han permès reaprendre a menjar amb normalitat, recuperar el gaudir dels àpats amb la gent, permetre’m menjar el que m’apeteix sense sentir-me malament, no fer atracons i saber perquè de vegades necessito fer-los, menjar de tot (sense aliments prohibits) amb quantitats normals, permetre’m capritxos, trencar idees distorsionades sobre el menjar i el cos, deixar de contar calories, escoltar la culpa i la veu de la malaltia sense deixar-me portar, no evitar sopars amb amics, trencar amb la por irracional a engreixar molt, mirar-me el meu cos encara que no m’agradi…

També m’ha permès fer un treball per l’acceptació de com sóc i del que em passa per dins, aprendre a deixar que les coses passin sense controlar, tenir relacions més sanes, expressar i compartir emocions, abraçar des del cor, plorar amb sentiment, perdre una mica de vergonya, poder mostrar-me tal i com sóc, demanar el que necessito…

Segons la meva vivència hi han hagut 4 fases dins el grup.

La primera va ser al principi, quan tot just estava situant-me. Al grup hi havia molta gent i no donava a l’abats de conèixer a totes les noies. També la inseguretat del com m’havia de comportar i què havia d’explicar…

La segona va ser quan el grup es va reduir i ens vam quedar només quatre persones. Vam estar així una temporada i reconec que així em sentia molt segura i còmoda pq ho tenia tot controlat. Aquí vaig començar a agafar més confiança amb altres persones.

La tercera fase ha representat moltíssim per mi. Apareix el canvi, la novetat, el no control de la situació. S’inicia noves incorporacions i començo a notar gelos, em comparo… noto que la situació pot amb mi, dins el grup em sento sola, vulnerable, apartada, diferent…  Al principi em costa d’identificar el què em passa, com és que reacciono així? Em sento com una nena petita! Gràcies a la confiança que tinc al grup, puc ser sincera amb el que sento i parlar-ho. Començo a investigar sobre que em passa amb les persones, perquè el que tinc claríssim es que aquesta vivència d’amenaça indica alguna cosa. Poc a poc m’adono que tots aquests sentiments formen part de mi degut a experiències viscudes i vaig entenent cada vegada més pq necessito el control per viure tranquil·la (vaig entenent més el com he caigut a la malaltia).

I la quarta fase és la dels últims mesos abans de l’alta del grup, em sento més fora que dins. Apareix un sentiment que feia temps que no experimentava, el creure’m que puc jo sola i demanant l’ajuda quan la necessiti. Començo a acceptar que no puc controlar-ho tot ni vull fer-ho pq és agotador! Accepto que és normal que amb algunes persones tingui més afinitat que amb altres i que entre les persones hi hagi vincles on jo no hi formo part. I que no puc caure bé a tothom. Això em dona tranquil·litat i calma. Em sento més descansada i relaxada, i no em cal lluitar ni fer res per agradar. Jo sóc com sóc i no vull aparentar més.

Tot i això, em va saber molt greu deixar de formar part del grup. Em sentia estranya, va aparèixer novament la por al rebuig. I si s’obliden de mi?… Però aquesta vegada tenia més eines per fer-li front i no deixar-me endur per la malaltia, que ja sabem que agafa més força en situacions crítiques.

Resumint, el grup ha estat un canal x avançar, coneixem i “curar-me” i sé del cert que hi ha vincles que, encara que canviïn, mai es trencaran. I en el procés que encara em queda per fer, la petjada que ha deixat el grup ha quedat gravadíssima al meu cos i mai l’oblidaré!  Així que a seguir descobrint i aprenent  coses, perquè encara em queda camí per fer…

 

Els meus inicis a ABB…

Se’m fa difícil començar a explicar la meva història perquè hi ha tantes coses que he descobert durant l’any i mig que porto de tractament que necessitaria moltes pàgines.

Començaré pel moment en que vaig decidir demanar ajuda, perquè crec q és un moment molt important i decisiu i es necessita molta força per tirar-ho endavant.

No us diré que un bon dia em vaig despertar i em va venir la voluntat de demanar ajuda, NO! La idea va sorgir d’un moment de desesperació i de por màxima a afrontar la meva vida. La decisió va sorgir de mi, com moltes decisions que he pres durant la vida, i reforçada per la meva parella.

També vull remarcar que la malaltia no apareix del no-res, sinó que quan començo a pensar sobre la meva conducta alimentària, ja detecto pistes a la infància que indiquen un vincle negatiu amb el menjar i durant l’adolescència es van forjant i s’acaben d’instaurar.

Com deia, feia temps que notava que la relació que tenia amb el menjar i el cos no era sana, però estava acostumada a funcionar a base de dietes, gimnàs, i més tard afartaments, i no li donava importància “són tonteries, tothom fa dietes…” pensava i així em consolava…

A tot això, se li va sumar una situació laboral que em va fer molt mal: em van acomiadar de la feina d’una manera poc justa i digna. A partir d’aquí, el castell que m’havia muntat va caure en picat, vaig aferrar-me al bucle de la restricció alimentària, l’abús del gimnàs i dels afartaments. No podia pensar en una altra cosa que en aprimar i em recordava obsessivament els àpats que havia fet durant el dia. Vaig començar a sentir molta por i angoixa quan pensava en buscar feina i ho vaig anar aplaçant… Poc a poc, veia com anava deixant de fer coses que m’agradava fer amb els amics i em quedava a casa. I així m’anava aïllant del meu entorn.

Era incapaç d’expressar com em sentia (que de fet, ni ho sabia perquè aquesta malaltia aplana les emocions) i m’aferrava als símptomes perquè era l’única manera que sentia control de la situació.

Em sentia totalment bloquejada per dins i el meu ansiolític era aprimar.   Aparentment jo estava bé i com vaig començar a perdre pes, la gent em reforçava amb els seus comentaris.

Passats uns mesos vaig veure que no podia ni volia estar així; la malaltia anava a més, em dominava i jo em veia incapaç d’afrontar la meva vida (això em generava molta por perquè mai m’havia passat de sentir-me així de vulnerable, jo sempre afrontava tot el que venia i era valenta -encara que per dins tingués certa por-, com podia ser que es sentís tant dèbil i incapaç?). En aquest moment, vaig decidir demanar ajuda.

Anar a ABB va ser una alleugeriment perquè sentia tant malestar que volia recuperar el meu jo, però també va ser un pas molt dur. Pensava que em dirien que tot era lligat a les circumstàncies i que no tenia TCA, però quan la Raquel em va proposar fer tractament em vaig atemorir molt. Tenia claríssim que ho faria (sóc bastant tossuda i si aquest era el meu propòsit, l’havia de complir!)  però estava molt impactada. El procés d’acceptació de la malaltia va ser llarg, no m’ho podia creure, em sentia decepcionada amb mi mateixa, tenia por d’explicar-ho a la meva família i també a defraudar-los. Sentia vergonya de com havia pogut caure en un TCA i dubtava que en pogués sortir.

I després, totes les pors associades a l’inici dels tractament: cedir el control alimentari, por a engreixar, deixar el gimnàs, tormentes emocionals, …

Respecte la por a engreixar, no n’era gens conscient, fins que es va fer evident quan vaig haver de deixar de decidir el que menjava. Quantes llàgrimes plorades i quantes explosions d’ira! Ara veig que eren llàgrimes acumulades i amagades, que el meu cos no havia expressat mai i gràcies al menjar van poder sortir, perquè la meva marcada alexitimia no em permetia sentir.

Després d’aquests mesos, he redefinit el meu autoconcepte, veig que sóc forta però també dèbil, que sóc humana i tinc emocions i m’encanta emocionar-me!

L’emoció amb que més contactava era la ràbia, sempre m’ha donat molta energia, i gràcies al treball psicoteràpeutic he vist com darrera d’aquesta s’hi amagava el dolor, la pena, la vergonya, la tristesa, la injustícia, la por… I per fi ara aquesta ràbia s’ha convertit en amor.

Ara estic en un moment en que em sento més forta, tot i que sé que no puc baixar la guàrdia, perquè el que he aprés és que la malaltia compleix una funció i es molt fàcil recaure.

Presentació

Em dic Rosa, tinc 32 anys i sóc de Lleida.

Fins fa un any i mig no sabia com definir-me… tenia massa bloquejos emocionals que m’impedien veure com realment era. Ara, després d’aquest temps treballant per l’autoconeixement, puc definir-me sense problemes.

Em considero alegre, amiga dels meus amics, amb energia per fer les coses que tinc ganes de fer, m’emociono fàcilment, m’agraden els petits detalls, confiada fins a cert punt, disciplinada, realista, sincera, autoexigent, perfeccionista, amb por a l’error i poca tolerància a la frustració, m’encanta riure i divertir-me, viatjar, provar nous menjars… Tot això i moltes més coses sóc jo! Sobretot, una persona de carn i ossos, amb virtuts i defectes i amb emocions!!!!

Al maig del 2013, amb molt patiment intern però amb voluntat clara i decisiva de canviar la meva vida, vaig anar a ABB per voluntat pròpia. Ja feia temps que intuïa que tenia problemes amb el menjar i l’autoimatge, però no em podia creure que de veritat tingués un TCA. Per això, quan vaig consultar a ABB tenia l’esperança que em dirien que el que m’estava passant era passatger i reactiu a una situació que vaig viure… però no va ser així, em van confirmar les meves intuïcions i em van diagnosticar.

Inicio el tractament (de forma ambulatòria), i a partir d’aquest moment, tot canvia, se’m desmunta la vida que tant m’havia costat de crear i la meva identitat sento que desapareix, ja no sé qui sóc i apareixen pors, dubtes, inseguretats… que fins llavors tenia latents però mai havien aflorat perquè amb la conducta alimentària ho tapava i així canalitzava l’angoixa que tot això creava.

Ara, al novembre del 2014, encara estant en tractament, veig llum al final del camí, veig les coses més clares i sóc molt conscient del perquè de la meva personalitat. He aconseguit moltes coses durant aquest temps i de les que més orgullosa estic és haver donat el pas per demanar ajuda i aprendre a donar-li les gràcies el meu TCA (benvinguda anorèxia!!!!). M’explico perquè no vull que es mal interpreti: he deixat de lluitar negant la malaltia i he passat a acceptar-la i veure els beneficis que em genera, només així, he pogut fer-li front i plantar-li cara de veritat.

De moment, això us explico de mi…

 Scroll hacia arriba