La vivència del procés psicoterapèutic i la importància del Grup

Amb aquest escrit voldria explicar tot el que m’emporto del procés viscut, com el grup ha estat un camí en la meva recuperació i trencar una mica amb la por que genera participar en una grup d’autoajuda.

Vaig iniciar el tractament fent teràpia individual i poc després vaig començar a  participar al grup d’autoajuda. Tot i saber de la importància del grup per la recuperació, MAI hauria imaginat el que significaria per mi aquesta paraula.

Recordo el primer dia com si fos ahir, sentia nervis i vergonya. En conèixer les persones que l’integraven vaig sentir moltes coses…Volia causar bona imatge, vigilava el que deia pq no volia ofendre a ningú ni que notessin que em comparava constantment, també vaig obsessionar-me en pensar que era diferent, i que mai encaixaria dins el grup.

Ara veig que tot formava part del mateix, de la por al desconegut.

El grup m’ha permès fer conscient de les sensacions, emocions i pensaments  que tinc quan socialitzo, a les quals mai havia parat atenció, i m’ha permès deixar-les fluir i sentir, escoltar-les sense jutjar-les i entendre pq hi són.

El grup ha despertat en mi emocions i sentiments que tenia molt enterrats, ha estat el canal gràcies al qual m’he pogut redescobrir i conèixer sense tabús. Gràcies a les històries personals he acceptat que tinc una malaltia mental i he aprés a donar-li la importància que es mereix, sense dramatitzar el tema, i a saber que voler-me aprimar o fer dieta no és una tonteria o un capritx, sinó un símptoma.

El grup m’ha donat afecte, carinyo, respecte, comprensió, no judici, confiança, amistat, sinceritat, ha fet de mirall per poder descobrir el que em passa, m’ha acceptat tal i com sóc, permetent-me treure l’autèntica Rosa, la que sent, la que no es protegeix pq no li facin mal, la que plora i la que no és la “mujer de hierro”, sinó una noia de carn i ossos, amb corbes, orelles, grans virtuts i grans inseguretats.

El grup i el procés psicoteraèutic m’han permès reaprendre a menjar amb normalitat, recuperar el gaudir dels àpats amb la gent, permetre’m menjar el que m’apeteix sense sentir-me malament, no fer atracons i saber perquè de vegades necessito fer-los, menjar de tot (sense aliments prohibits) amb quantitats normals, permetre’m capritxos, trencar idees distorsionades sobre el menjar i el cos, deixar de contar calories, escoltar la culpa i la veu de la malaltia sense deixar-me portar, no evitar sopars amb amics, trencar amb la por irracional a engreixar molt, mirar-me el meu cos encara que no m’agradi…

També m’ha permès fer un treball per l’acceptació de com sóc i del que em passa per dins, aprendre a deixar que les coses passin sense controlar, tenir relacions més sanes, expressar i compartir emocions, abraçar des del cor, plorar amb sentiment, perdre una mica de vergonya, poder mostrar-me tal i com sóc, demanar el que necessito…

Segons la meva vivència hi han hagut 4 fases dins el grup.

La primera va ser al principi, quan tot just estava situant-me. Al grup hi havia molta gent i no donava a l’abats de conèixer a totes les noies. També la inseguretat del com m’havia de comportar i què havia d’explicar…

La segona va ser quan el grup es va reduir i ens vam quedar només quatre persones. Vam estar així una temporada i reconec que així em sentia molt segura i còmoda pq ho tenia tot controlat. Aquí vaig començar a agafar més confiança amb altres persones.

La tercera fase ha representat moltíssim per mi. Apareix el canvi, la novetat, el no control de la situació. S’inicia noves incorporacions i començo a notar gelos, em comparo… noto que la situació pot amb mi, dins el grup em sento sola, vulnerable, apartada, diferent…  Al principi em costa d’identificar el què em passa, com és que reacciono així? Em sento com una nena petita! Gràcies a la confiança que tinc al grup, puc ser sincera amb el que sento i parlar-ho. Començo a investigar sobre que em passa amb les persones, perquè el que tinc claríssim es que aquesta vivència d’amenaça indica alguna cosa. Poc a poc m’adono que tots aquests sentiments formen part de mi degut a experiències viscudes i vaig entenent cada vegada més pq necessito el control per viure tranquil·la (vaig entenent més el com he caigut a la malaltia).

I la quarta fase és la dels últims mesos abans de l’alta del grup, em sento més fora que dins. Apareix un sentiment que feia temps que no experimentava, el creure’m que puc jo sola i demanant l’ajuda quan la necessiti. Començo a acceptar que no puc controlar-ho tot ni vull fer-ho pq és agotador! Accepto que és normal que amb algunes persones tingui més afinitat que amb altres i que entre les persones hi hagi vincles on jo no hi formo part. I que no puc caure bé a tothom. Això em dona tranquil·litat i calma. Em sento més descansada i relaxada, i no em cal lluitar ni fer res per agradar. Jo sóc com sóc i no vull aparentar més.

Tot i això, em va saber molt greu deixar de formar part del grup. Em sentia estranya, va aparèixer novament la por al rebuig. I si s’obliden de mi?… Però aquesta vegada tenia més eines per fer-li front i no deixar-me endur per la malaltia, que ja sabem que agafa més força en situacions crítiques.

Resumint, el grup ha estat un canal x avançar, coneixem i “curar-me” i sé del cert que hi ha vincles que, encara que canviïn, mai es trencaran. I en el procés que encara em queda per fer, la petjada que ha deixat el grup ha quedat gravadíssima al meu cos i mai l’oblidaré!  Així que a seguir descobrint i aprenent  coses, perquè encara em queda camí per fer…

 

Una respuesta a La vivència del procés psicoterapèutic i la importància del Grup

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Por favor, introduce tu nombre, correo electrónico y un comentario.