T’has sentit molt sola… tot i estar acompanyada de gent que t’estima? 

Aquest sentiment va més enllà de la soledat, és difícil d’explicar, et sents com si res valgues la pena, res omple la buidor que sents dins, i per molt que estiguis amb les millors persones del món i que et demostrin que t’estimen, el sentiment segueix allí, perquè no depèn de l’exterior sinó d’un mateix, és quelcom molt intern, segurament degut a que tu mateixa no t’estimes.

Crec que totes les persones l’experimentem i durant el procés de creixement personal aquesta sensació es magnifica, ja que deixem d’utilitzar el símptoma per tapar-la i no sentir-la i hem de reaprendre a fer-li front una manera més sana, descobrint noves vies i aconseguint estar amb un mateix sense màscares.

Mai m’havia permès sentir això, era tant desagradable, que quan el meu cos ho començava a intuir, feia el que calgués per no sentir-ho. Per això durant tota a la meva vida sempre he estat molt activa, fent moltes coses, tenint els horaris apretats, no permetent-me descans, per així anar tapant aquestes sensacions desagradables i limitant-me a ser un robot… Sí, així aconseguia no sentir les coses dolentes, creia que em sentia plena, feliç… però ara veig que era una manera d’evitar sentir aquesta soledat. Amagant-me els verdaders sentiments, tot anava passant per la meva vida sense gens d’intensitat ni color… però no m’importava, perquè així em sentia protegida i no creia que hi hagués una millor manera de viure! Si em passava una experiència dolenta, intentava sentir-la el mínim possible, així evitava el dolor i si em passava una experiència positiva, el mateix, no la gaudia per por a que tot es derrumbés.

Ara veig que aquesta sensació de buidor sempre ha estat present en mi. Recordo que em sentia molt desgraciada, només veia les imperfeccions i descartava tot el que podia ser positiu… Però durant el tractament, arriba un moment en que res pot substituir aquesta sensació, ja que les vies d’escape estan tapades, i el temps i el treball et va ensenyant a deixar d’amagar-la, suportar-la i acceptar-la, i veure que només es tracta d’una por.

La societat d’avui en dia ens impulsa cap a l’exterior, a fer coses per obtenir reconeixement, a estar superocupats… però i el nostre interior, qui el cuida? A cas no hem d’aprendre a avorrir-nos i tolerar-ho? Aprendre a sentir-se sol és un aprenentatge que tots hem de fer per tenir una bona salut mental. Saber gestionar la sensació de buidor sense haver d’omplir el temps fent coses, sense haver de menjar per ansietat… és indici d’intel·ligència emocional. Aprendre a estar present, amb l’aquí i l’ara, amb aquella sensació desagradable que només et produeix ganes de plorar i engegar-ho tot a la merda i fins i tot plantejar-te el perquè de la teva existència i si no estaries millor mort… Tot i això, s’aprèn a tolerar, i arribes a un moment en que t’adones que allò que et feia tanta por i que has evitat tota la vida, ja no produeix tanta desesperança, si no que ets capaç de transformar-ho i entendre el perquè està a la teva ment i cos i perquè durant la teva vida ha estat present (entendre i sentir la seva funció).

Aquest sentiment el relaciono amb la por al rebuig. Des de petita el sentir-me rebutjada ha estat present a la meva vida: recordo que m’explicaven que quan vaig nàixer tenia les orelles separades, recordo també com alguns nens del cole se’n reien… i encara que sé que són coses de la canalla, a mi em va arribar a afectar molt. No era capaç d’explicar a casa com em sentia, no volia defraudar a la meva mare ni fer-la patir, preferia silenciar-ho, però així no desapareixia, sinó que s’anava fent més gran.  M’ho vaig creure de tal manera que a partir d’un moment vaig decidir que mai més ensenyaria les orelles a ningú i també a partir d’aquí vaig començar a obsessionar-me pel cos i a voler-lo modificar per ser perfecta i que ningú se’n rigués de mi.

Aquesta sensació viscuda ha esta molt present tots els anys de la meva vida, i això feia que dins meu s’anés fent gran el sentiment de buidor, em sentia com un bitxo raro i no ho podia exterioritzar… Quan vaig veure que viure així no val la pena, vaig decidir plantar-li cara.

El primer dia que vaig recollir-me el cabell davant el grup vaig sentir un caos emocional, no recordo gran cosa, vaig entrar en shock, el meu cos només feia que plorar, tremolar, no podia obrir els ulls, sentia mareig… i passats uns minuts (no sé quants…) vaig poder anar mirant a les persones de la sala a la cara… A partir d’aquell dia, i amb treball, cada dia em costava menys recollir-me el cabell fins que actualment vaig amb una cua quan en tinc ganes! Recuperar això m’ha retornat a la vida! Perquè fer-me una cua per mi és més que això, significa fer front a la meva imatge, al com sóc, als records que tinc de petita, a les pors instaurades, a acceptar les meves imperfeccions (tant físiques com de personalitat), a sentir-me insegura… i a sentir-me orgullosa de mi.

També relaciono el sentiment de buidor amb el tenir molt temps lliure. Tenir una estructura durant el dia em dona seguretat, sempre l’he tingut, i ara que no la tinc, m’adono de com la necessito per estar tranquil·la i per no obsessionar-me en el que em preocupa. Quan un no treballa i té moltes hores lliures… com es gestiona el temps? Aprenent a estar relaxat tot i no fer res productiu, valorant petites coses del dia a dia, connectant amb els sentiments, escoltant les veus dels fantasmes i no deixant-se portar per la malaltia. Només són exemples de com ho estic aprenent a fer jo.

Detectar això és un punt importantíssim per la meva evolució, ja que fa uns mesos enrere vaig fer una recaiguda per aquest motiu i ara n’hagués fet una altra, però reflexionar sobre aquest fet i posar-hi paraules em serveix per estar més atenta i per veure que la necessitat de voler fer dieta i exercici compulsiu amaga una altra necessitat.

Les festes de Nadal, segons la meva experiència, poden potenciar la sensació de buidor: les retrobades amb les famílies, el reviure situacions, els dinars carregats de menjar, els missatges que ens recorden que hem de ser feliços… però que passa si estem en un mal moment? Hem de somriure i cantar nadales també?

Durant molts anys m’he sentit així, interiorment amb poca il·lusió per celebrar les festes però sempre fent bona cara. L’any passat em vaig permetre ser fidel a com em sentia i vaig odiar aquestes dates. Aquest any (tot i no tenir gaires bones notícies… ho parlaré en un altre post) ho veig diferent, m’apeteix reunir-me amb la meva família i compartir amb ells el meu temps, necessito sentir la seva companyia i expressar tot els que els estimo… sento que he recuperat la il·lusió.

Soledad, Nadal, menjar, rebuig, família, por, no control, … són paraules carregades de significat per les persones que tenim un TCA.

3 Respuestas a T’has sentit molt sola… tot i estar acompanyada de gent que t’estima? 
  1. Nadia Responder

    Hola Rosa!

    A mi això de la soledat m’ha passat aquest Nadal… Fa anys que aquestes dates hem fan molt de respecte i les veig arribar amb nervis i amb por.

    També era (i sóc), de les persones que no es deixen ni un minut lliure. I al Nadal, després d’estar estudiant i fent pràctiques… Uf aquest sentiment! El no tindre que fer res, el no saber qué fer… Com ha donat per pensar…

    Recordo un moment en el que vaig estar plorant durant hores… I mirava la llista de contactes i tenia a tres persones contades de més de 400 contactes als qui podia trucar en aquells moments…
    Hem vaig permetre sentir la soledat, però tela…

    Aquest Nadal, la meva frase ha sigut: “Ojalà torni ja la rutina! La necessito!…”, i tot per no sentir aquesta sensació. El estar ocupada i no tindre temps per pensar. El saber que d’aquesta hora a aquella estic fent això… El control…

    I… Jajajajaja, m’he sentit molt identificada amb o de les orelles! (No puc posar una foto per qué sino…) Jo també tinc des de que vaig nèixer les orelles “de soplillo”. M’enrecordo que la pediatra sempre li deia a la meva mare que per la seguretat social (abans), entraba l’operació. Però mai vaig tindre problemes fins a 5è o 6è de primaria, que els més petits hem deien Dumbo o coses d’aquestes. També vaig deixar de fer-me cues i tota la ESO amb el cabell llarg i suelto.

    Jo tampoc li deia res a ma mare… Hem feia vergonya per mi mateixa i suposo que de pensar que m’havien ofert tantes vegades l’operació i haver passat de l’idea…

    Fa un parell d’anys que la meva mare va descobrir un corrector estètic (Otostick), que es com una petita enganxina que es posa derrere de les orelles, i que et queden com mai (per nosaltres, com mai, creu-me!), i ara es extrany el dia que no porto cua!

    Un petó, Rosa!

  2. Tina Responder

    He estat entrant i sortint del teu blog no se quantes vegades intentant escriure un missatge en aquest escrit però em costa barbaritat… la veritat és que m’has deixat sense paraules noieta…

    La part de la teva història ja me la sabia… i l’altra, com si te l’estigués explicant jo… ben curiòs tot… m’has arribat a dins!

    Petonets bonica!

  3. Nuria Responder

    Hola Rosa! Sóc ex pacient d’ABB. M’he sentit tant identificada amb tu… descrius tal cual jo em sentia… Es reien de les teves orelles, a mi em deien gorda… i la sensació era la mateixa… Vaig estar anys sentint la paraula GORDA… un dia vaig començar la dieta i ja no vaig poder parar… no volia tornar a ser la GORDA…
    Quan expliques el que et va costar fer-te una cua aquell dia a terapia… em recordes a mi amb el maquillatge… estava tant obsesionada amb tot el meu físic que no podia sortir a cap lloc sense maquillar-me… i un dia les terapeutes em van requisar les pintures… pensava q em moria… em veia tant lletja al natural que era incapaç d’aixecar la cara i que em veiesin… després em faien anar desconjontuda pq per mi era impensable portar un texa i una samarreta rosa i no portar un bolso rosa unes botes roses i el clip del cabell rosa… en aquell moment penses q no ho podràs soportar… vaig voler deixar el tractament… pero tal com expliques es la única manera de poder sentir… sense agafar-te a res que et doni aquesta falsa seguretat… i ara donc gràcies de q ho fessin…
    Fa 7 anys que tinc l’alta i em sento lliure… encara q de vegades segueixo tenint inseguretats pq es la meva personalitat pero a un altre nivell…
    M’has fet recordar moltes coses… només dir-te que segueixis lluitant, q val la pena… Molts ànims i molta molta força! Ho aconseguiràs!!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Por favor, introduce tu nombre, correo electrónico y un comentario.