Archivo mensual: febrero 2015

Com s’afronta la mort d’algú estimat?

A l’últim post, faig referència a una situació viscuda durant els Nadals, que no em permet gaudir-los amb la il·lusió que desitjava. Avui vull explicar la meva experiència.

Des de ben petita, he experimentat por a que li passés alguna cosa dolenta a la mare, tinc alguns records gravats en que la mare tenia crisis d’angoixa i jo li anava a fer suport perquè es tranquil·litzés, només era una nena i no sabia què li passava, però la intuïció em portava a estar amb ella, acompanyant-la en el seu dolor i donant-li força perquè es calmés. Un cop passada la tempesta, tot tornava al seu lloc i no es parlava del tema.

Sense adonar-me’n vaig créixer amb la idea que l’havia de “salvar” dels seus mals moments i vaig començar a protegir-la i a fer-me reposable de coses que a mi no em pertocaven.

No la vull culpar de res, jo vaig “decidir” adoptar aquest paper, a diferència dels meus germans, i per algun motiu necessitava tenir aquest rol i ells no.

Des que he fet conscient aquesta por, la por a perdre la mare i les conseqüència que això tindria a la nostra família, he entès la meva necessitat de protecció cap a ella i la poca tolerància al seu patiment. Sense saber-ho, quan la veia malament, la meva ment i el meu cos em remuntaven a la època de la Rosa petita que patia en veure patir a la mare i a la desesperació de no saber què fer… Recordo sentir molt caos i descontrol (sensacions que sempre he odiat…).

Des de la comprensió i l’acceptació, ara veig que eren els fantasmes els que amenaçaven a la meva nena petita interior, que no sabia que fer i la situació la sobrepassava… però aquests Nadals hem viscut una situació que va més enllà de la fantasia de la nena atemorida, es tracta d’una situació real que podia fer realitat aquesta por: perdre a la mare, degut a un diagnòstic de càncer de pit.

Des del primer moment en que ens vam posar en contacte amb els metges, pel meu cap van passar milions de coses, però la més predominant era la por i el què faria sense ella. Sense saber com, el cos es comença a preparar pel pitjor, i aquesta vegada no es tracta d’anticipacions negatives tal i com acostumem a fer, sinó d’una amenaça real.

Tot i ser una de les pitjors experiències de la meva vida, m’ha sorprès en positiu que he pogut SENTIR tot el malestar que em provocava la situació i m’he sentit més humana que mai. Per mi això és força nou, perquè davant les vivència negatives que he tingut a la vida, sempre m’he posat una màscara que em protegia del dolor i no em deixava sentir.

He sentit l’injusta que pot ser la vida, perquè ara que la meva relació amb la mare havia canviat i ja no sento cap mur entre les dues, per què apareix un càncer??!!

He reviscut assumptes pendents amb l’experiència de la pèrdua, com el record del meu germà petit que va estar al llindar de la mort vàries vegades. Aquests estaven congelats dins meu i mai m’havia atrevit a treure’ls fora.

He pogut empatitzar i sentir el dolor viscut dels meus amics que han hagut de viure la mort d’un esser estimat. M’he sentit molt a prop d’ells.

A moments també pensava que no era real el que estava passant i que per art de màgia tot se solucionaria. A mesura que es va confirmar el diagnòstic, ja vaig sentir no hi podíem fer res, només deixar-nos portar, permetre’ns sentir i plorar i esperar que l’operació anés bé. Em preguntava: hi haurà metàstasis??!! I milions de preguntes més que em generaven molt estrés.

Ara, des de la noticia que tot ha sortit bé i que hem d’estar agraïts a nosequi o a nosequè, sóc capaç d’escriure aquestes línies i reflexionar sobre el que he viscut.

Aquesta experiència m’ha fet tocar de peus a terra: el meu cos ha gravat la por a la pèrdua de manera que puc veure que fins ara la por que sentia només era una fantasia. Una vegada més, aquesta experiència em fa veure com he de posar en dubte les emocions que sento, ja que moltes venen de situacions de la infància on van tenir molt significat que hi fossin com a estratègia d’afrontament, però que ara a l’adultesa, la seva activació em condiciona i no em permet fluir amb normalitat.

A port passat, observo el meu cos i detecto com una sensació d’un dolor molt interior s’ha instaurat dins meu, que tot i que ara està més calmat, mai marxarà… I em porta a preguntar-me Com s’afronta la mort d’algú estimat??!! Estic preparada??!! N’estaré mai??!!…

I jo mateixa em responc: no n’estic de preparada!!!

Sento molta inseguretat envers aquest tema, no sé què fer per preparar-me ni si puc fer res, és una situació nova per mi que no sé com afrontaré… per tant s’escapa del meu control. El que  sé del cert es que quan una persona estima i crea vincles afectius, s’exposa a sentir el dolor de la pèrdua… i el que si que tinc clar és que el meu cor està obert a estimar.

 

 Scroll hacia arriba