Entradas por: Rosa

Un any després de l’alta….

A l’abril ha fet un any de l’ALTA i quan hi penso tot em sembla un somni… un bonic somni que m’ha ensenyat moltes coses que voldria compartir amb vosaltres.

Fa uns dies, durant el cap de setmana, vaig sentir molta enyorança, tristesa, soledat… i no sé a què ni a qui ni perquè, només sé que van ser sentiments que van aparèixer i van acompanyar-me moltes hores…

Em sorgeixen molt dubtes dins meu, cap on vaig? On vull arribar? Estic complint el meu projecte vital? I no sé si en tinc algun resposta clara, em costa de pensar clar quan les meves emocions estan així.

El que SÍ que sé és que habitualment sento molta més calma interior. I sí, encara escolto la veu dins meu en alguns moments que em critica, que em jutja pel que faig, pel que dic, pel que menjo…, però he aprés a veure com em protegeix, a  baixar-li el volum i a potenciar la veu de les coses que em fan feliç. Em repeteixo lo bé que estic podent fer coses que abans no feia, podent sentir tot el que sento i podent viure la vida tal qual va venint, deixant que les coses vagin passant al seu ritme i deixant fluir les relacions. Valoro les petites coses que fan que la vida valgui la pena, com pot ser quedar amb les amigues que he fet a la teràpia per menjar-se una hamburguesa!

La tornada al MÓN LABORAL, un gran tema per mi, els que em coneixeu ja ho sabeu! Ha costat però ara sí que puc dir que m’he ne sortit! Bueno, que me n’ESTIC SORTINT, perquè això és un procés que no s’acaba mai! Segueixo molt pendent dels meus errors però ara sóc capaç de mirar-m’ho tot amb més perspectiva i cuidar-me. Vaig veient com reacciono davant l’angoixa i l’estrès, em permeto equivocar-me i posar-me nerviosa i sobretot m’estic il·lusionant de nou, gaudint del dia a dia de la meva feina, de les persones amb qui em relaciono, dels projectes que tinc en ment i dels somnis que em ronden cada dia pel cap.

Tinc moltes il·lusions i ganes de complir petits somnis però també sento la por molt aprop meu i la inestabilitat i el dubte… Estic molt orgullosa del que vaig fent però encara sento que m’autoavaluo i m’exigeixo massa, què passa si tot el que em proposo de fer no surt?? Veig que no estic preparada per això! Deixo de pensar…

Un altre tema important, els de les RELACIONS amb les ALTRES PERSONES. Una amiga molt sabia em va dir que deixés de controlar les relacions, que deixés fluir a veure que passava…, i ho he aconseguit i estic en un moment dur, m’adono que hi ha persones que potser no volen estar al meu costat, que potser no els importo, reconec que són deduccions meves, que ningú m’ho ha dit, però així ho penso i em fa molt mal. M’adono de com necessito estar present a la vida dels altres sinó sento que desapareixo, que no hi sóc, que sóc invisible, i el meu jo no és suficient fort per sostenir això, sento dolor i pena. Serà que em resisteixo a fer-me gran? Voldria seguir sent una jove que amb els seus amics va amunt i avall, però ara això ha canviat i no sé si estic preparada. Em sento sola i sé que aquest sentiment és molt llunyà i encara que estigui molt ben acompanyada, em segueixo sentint així, és com una capa de tristesa que envolta tota la resta i no em deixa veure més enllà. Ara sóc capaç de veure d’on prové aquest sentiment, tot i així, segueix podent amb mi. Li dono la seva cabuda, l’escolto i deixo que marxi fins un altre moment…

El que per mi és molt important és que ara ja no sento que la meva vida és una falsa, un muntatge que jo me creat per fer veure que sóc feliç, ara sento que la meva vida EM PERTANY i que en sóc responsable de viure-la el millor que pugui. Sento que la visc de forma autèntica i d’acord a com ho vull fer. Segueixo donant casi cada dia les GRÀCIES al moment en que vaig decidir fer teràpia i em felicito per lo valenta que he estat de fer front a tot el meu món interior, que no és una tasca fàcil, però té una gran recompensa.

A seguir caminant per aquest camí que no sé on em portarà… però segur que a bon port!!!!!

ALTA i POR: dues cares de la mateixa moneda

Quan escolto Bob Dylan, em remunto dos anys enrere quan vaig començar a ABB, són  records que tinc molt gravats i que mai més marxaran. I ara, amb l’alta a les meves mans, en començo a gravar de nous… Segueixo escolant Bob Dylan i vaig deixant que les seves cançons entrin dins meu mentre escric aquestes línies…

“El futur em genera por, el no saber què passarà, el no control de la situació m’agobia” aquesta frase em va passar molt sovint pel cap quan la meva terapeuta va anomenar la paraula ALTA. “Això no formava part dels meus plans!!!” (pensava)  “ABB és com un refugi, i què faré sense aquesta seguretat que em dona la teràpia?” (em preguntava).

Sempre he tingut sensació de control en totes les àrees de la meva vida. Ha estat una sensació molt buscada ja que em donava estabilitat i equilibri, era com un flotador on em sostenia mentre anava passant la vida. Fa dos anys enrere aquesta aparent calma es va trencar del tot, i a partir d’aquí, vaig decidir iniciar el camí per comprendre la meva personalitat, camí que crec q mai deixaré de fer.

Des de llavors, veig com la vida em posa obstacles que posen a prova la meva capacitat per suportar el descontrol, el no saber què fer ni cap on girar-se… i tot i que al moment ho veig tot molt negre, passat un temps m’adono que la vida em fa un regal ja que em dona oportunitats per anar creixent i per reafirmar els meus aprenentatges.

Passat dies de l’alta i haver suportat la sensació de caos i descontrol intern, he anat acceptant que això és així, que estic bé amb mi mateixa i que sóc capaç de sortir-me’n de situacions difícils sense haver de recórrer al símptoma, i si en algun moment hi recorro, m’adono i ho aturo. I això em fa sentir molt bé!

Ara em sento orgullosíssima del que estic aconseguint, i crec que per primera vegada a la vida em permeto sentir-ho i expressar-ho.

No vull ser ingènua amb mi mateixa perquè sé que encara hi ha un tema pendent… un tema per mi molt important… i que de moment he decidit afrontar-lo poc a poc, però amb aquesta reacció que estic tenint m’és suficient per seguir treballant en el que m’he proposat.

Es un tema que m’agobia i quan sento aquesta sensació negativa, intento sortir de mi mateixa i mirar-ho des de fora, això em permet relativitzar i seguir endavant, i encara que no m’agradi estar així, no faig res per evadir-me i desconnectar-me. I poc a poc, tot torna la normalitat…

 

Com s’afronta la mort d’algú estimat?

A l’últim post, faig referència a una situació viscuda durant els Nadals, que no em permet gaudir-los amb la il·lusió que desitjava. Avui vull explicar la meva experiència.

Des de ben petita, he experimentat por a que li passés alguna cosa dolenta a la mare, tinc alguns records gravats en que la mare tenia crisis d’angoixa i jo li anava a fer suport perquè es tranquil·litzés, només era una nena i no sabia què li passava, però la intuïció em portava a estar amb ella, acompanyant-la en el seu dolor i donant-li força perquè es calmés. Un cop passada la tempesta, tot tornava al seu lloc i no es parlava del tema.

Sense adonar-me’n vaig créixer amb la idea que l’havia de “salvar” dels seus mals moments i vaig començar a protegir-la i a fer-me reposable de coses que a mi no em pertocaven.

No la vull culpar de res, jo vaig “decidir” adoptar aquest paper, a diferència dels meus germans, i per algun motiu necessitava tenir aquest rol i ells no.

Des que he fet conscient aquesta por, la por a perdre la mare i les conseqüència que això tindria a la nostra família, he entès la meva necessitat de protecció cap a ella i la poca tolerància al seu patiment. Sense saber-ho, quan la veia malament, la meva ment i el meu cos em remuntaven a la època de la Rosa petita que patia en veure patir a la mare i a la desesperació de no saber què fer… Recordo sentir molt caos i descontrol (sensacions que sempre he odiat…).

Des de la comprensió i l’acceptació, ara veig que eren els fantasmes els que amenaçaven a la meva nena petita interior, que no sabia que fer i la situació la sobrepassava… però aquests Nadals hem viscut una situació que va més enllà de la fantasia de la nena atemorida, es tracta d’una situació real que podia fer realitat aquesta por: perdre a la mare, degut a un diagnòstic de càncer de pit.

Des del primer moment en que ens vam posar en contacte amb els metges, pel meu cap van passar milions de coses, però la més predominant era la por i el què faria sense ella. Sense saber com, el cos es comença a preparar pel pitjor, i aquesta vegada no es tracta d’anticipacions negatives tal i com acostumem a fer, sinó d’una amenaça real.

Tot i ser una de les pitjors experiències de la meva vida, m’ha sorprès en positiu que he pogut SENTIR tot el malestar que em provocava la situació i m’he sentit més humana que mai. Per mi això és força nou, perquè davant les vivència negatives que he tingut a la vida, sempre m’he posat una màscara que em protegia del dolor i no em deixava sentir.

He sentit l’injusta que pot ser la vida, perquè ara que la meva relació amb la mare havia canviat i ja no sento cap mur entre les dues, per què apareix un càncer??!!

He reviscut assumptes pendents amb l’experiència de la pèrdua, com el record del meu germà petit que va estar al llindar de la mort vàries vegades. Aquests estaven congelats dins meu i mai m’havia atrevit a treure’ls fora.

He pogut empatitzar i sentir el dolor viscut dels meus amics que han hagut de viure la mort d’un esser estimat. M’he sentit molt a prop d’ells.

A moments també pensava que no era real el que estava passant i que per art de màgia tot se solucionaria. A mesura que es va confirmar el diagnòstic, ja vaig sentir no hi podíem fer res, només deixar-nos portar, permetre’ns sentir i plorar i esperar que l’operació anés bé. Em preguntava: hi haurà metàstasis??!! I milions de preguntes més que em generaven molt estrés.

Ara, des de la noticia que tot ha sortit bé i que hem d’estar agraïts a nosequi o a nosequè, sóc capaç d’escriure aquestes línies i reflexionar sobre el que he viscut.

Aquesta experiència m’ha fet tocar de peus a terra: el meu cos ha gravat la por a la pèrdua de manera que puc veure que fins ara la por que sentia només era una fantasia. Una vegada més, aquesta experiència em fa veure com he de posar en dubte les emocions que sento, ja que moltes venen de situacions de la infància on van tenir molt significat que hi fossin com a estratègia d’afrontament, però que ara a l’adultesa, la seva activació em condiciona i no em permet fluir amb normalitat.

A port passat, observo el meu cos i detecto com una sensació d’un dolor molt interior s’ha instaurat dins meu, que tot i que ara està més calmat, mai marxarà… I em porta a preguntar-me Com s’afronta la mort d’algú estimat??!! Estic preparada??!! N’estaré mai??!!…

I jo mateixa em responc: no n’estic de preparada!!!

Sento molta inseguretat envers aquest tema, no sé què fer per preparar-me ni si puc fer res, és una situació nova per mi que no sé com afrontaré… per tant s’escapa del meu control. El que  sé del cert es que quan una persona estima i crea vincles afectius, s’exposa a sentir el dolor de la pèrdua… i el que si que tinc clar és que el meu cor està obert a estimar.

 

T’has sentit molt sola… tot i estar acompanyada de gent que t’estima? 

Aquest sentiment va més enllà de la soledat, és difícil d’explicar, et sents com si res valgues la pena, res omple la buidor que sents dins, i per molt que estiguis amb les millors persones del món i que et demostrin que t’estimen, el sentiment segueix allí, perquè no depèn de l’exterior sinó d’un mateix, és quelcom molt intern, segurament degut a que tu mateixa no t’estimes.

Crec que totes les persones l’experimentem i durant el procés de creixement personal aquesta sensació es magnifica, ja que deixem d’utilitzar el símptoma per tapar-la i no sentir-la i hem de reaprendre a fer-li front una manera més sana, descobrint noves vies i aconseguint estar amb un mateix sense màscares.

Mai m’havia permès sentir això, era tant desagradable, que quan el meu cos ho començava a intuir, feia el que calgués per no sentir-ho. Per això durant tota a la meva vida sempre he estat molt activa, fent moltes coses, tenint els horaris apretats, no permetent-me descans, per així anar tapant aquestes sensacions desagradables i limitant-me a ser un robot… Sí, així aconseguia no sentir les coses dolentes, creia que em sentia plena, feliç… però ara veig que era una manera d’evitar sentir aquesta soledat. Amagant-me els verdaders sentiments, tot anava passant per la meva vida sense gens d’intensitat ni color… però no m’importava, perquè així em sentia protegida i no creia que hi hagués una millor manera de viure! Si em passava una experiència dolenta, intentava sentir-la el mínim possible, així evitava el dolor i si em passava una experiència positiva, el mateix, no la gaudia per por a que tot es derrumbés.

Ara veig que aquesta sensació de buidor sempre ha estat present en mi. Recordo que em sentia molt desgraciada, només veia les imperfeccions i descartava tot el que podia ser positiu… Però durant el tractament, arriba un moment en que res pot substituir aquesta sensació, ja que les vies d’escape estan tapades, i el temps i el treball et va ensenyant a deixar d’amagar-la, suportar-la i acceptar-la, i veure que només es tracta d’una por.

La societat d’avui en dia ens impulsa cap a l’exterior, a fer coses per obtenir reconeixement, a estar superocupats… però i el nostre interior, qui el cuida? A cas no hem d’aprendre a avorrir-nos i tolerar-ho? Aprendre a sentir-se sol és un aprenentatge que tots hem de fer per tenir una bona salut mental. Saber gestionar la sensació de buidor sense haver d’omplir el temps fent coses, sense haver de menjar per ansietat… és indici d’intel·ligència emocional. Aprendre a estar present, amb l’aquí i l’ara, amb aquella sensació desagradable que només et produeix ganes de plorar i engegar-ho tot a la merda i fins i tot plantejar-te el perquè de la teva existència i si no estaries millor mort… Tot i això, s’aprèn a tolerar, i arribes a un moment en que t’adones que allò que et feia tanta por i que has evitat tota la vida, ja no produeix tanta desesperança, si no que ets capaç de transformar-ho i entendre el perquè està a la teva ment i cos i perquè durant la teva vida ha estat present (entendre i sentir la seva funció).

Aquest sentiment el relaciono amb la por al rebuig. Des de petita el sentir-me rebutjada ha estat present a la meva vida: recordo que m’explicaven que quan vaig nàixer tenia les orelles separades, recordo també com alguns nens del cole se’n reien… i encara que sé que són coses de la canalla, a mi em va arribar a afectar molt. No era capaç d’explicar a casa com em sentia, no volia defraudar a la meva mare ni fer-la patir, preferia silenciar-ho, però així no desapareixia, sinó que s’anava fent més gran.  M’ho vaig creure de tal manera que a partir d’un moment vaig decidir que mai més ensenyaria les orelles a ningú i també a partir d’aquí vaig començar a obsessionar-me pel cos i a voler-lo modificar per ser perfecta i que ningú se’n rigués de mi.

Aquesta sensació viscuda ha esta molt present tots els anys de la meva vida, i això feia que dins meu s’anés fent gran el sentiment de buidor, em sentia com un bitxo raro i no ho podia exterioritzar… Quan vaig veure que viure així no val la pena, vaig decidir plantar-li cara.

El primer dia que vaig recollir-me el cabell davant el grup vaig sentir un caos emocional, no recordo gran cosa, vaig entrar en shock, el meu cos només feia que plorar, tremolar, no podia obrir els ulls, sentia mareig… i passats uns minuts (no sé quants…) vaig poder anar mirant a les persones de la sala a la cara… A partir d’aquell dia, i amb treball, cada dia em costava menys recollir-me el cabell fins que actualment vaig amb una cua quan en tinc ganes! Recuperar això m’ha retornat a la vida! Perquè fer-me una cua per mi és més que això, significa fer front a la meva imatge, al com sóc, als records que tinc de petita, a les pors instaurades, a acceptar les meves imperfeccions (tant físiques com de personalitat), a sentir-me insegura… i a sentir-me orgullosa de mi.

També relaciono el sentiment de buidor amb el tenir molt temps lliure. Tenir una estructura durant el dia em dona seguretat, sempre l’he tingut, i ara que no la tinc, m’adono de com la necessito per estar tranquil·la i per no obsessionar-me en el que em preocupa. Quan un no treballa i té moltes hores lliures… com es gestiona el temps? Aprenent a estar relaxat tot i no fer res productiu, valorant petites coses del dia a dia, connectant amb els sentiments, escoltant les veus dels fantasmes i no deixant-se portar per la malaltia. Només són exemples de com ho estic aprenent a fer jo.

Detectar això és un punt importantíssim per la meva evolució, ja que fa uns mesos enrere vaig fer una recaiguda per aquest motiu i ara n’hagués fet una altra, però reflexionar sobre aquest fet i posar-hi paraules em serveix per estar més atenta i per veure que la necessitat de voler fer dieta i exercici compulsiu amaga una altra necessitat.

Les festes de Nadal, segons la meva experiència, poden potenciar la sensació de buidor: les retrobades amb les famílies, el reviure situacions, els dinars carregats de menjar, els missatges que ens recorden que hem de ser feliços… però que passa si estem en un mal moment? Hem de somriure i cantar nadales també?

Durant molts anys m’he sentit així, interiorment amb poca il·lusió per celebrar les festes però sempre fent bona cara. L’any passat em vaig permetre ser fidel a com em sentia i vaig odiar aquestes dates. Aquest any (tot i no tenir gaires bones notícies… ho parlaré en un altre post) ho veig diferent, m’apeteix reunir-me amb la meva família i compartir amb ells el meu temps, necessito sentir la seva companyia i expressar tot els que els estimo… sento que he recuperat la il·lusió.

Soledad, Nadal, menjar, rebuig, família, por, no control, … són paraules carregades de significat per les persones que tenim un TCA.

La vivència del procés psicoterapèutic i la importància del Grup

Amb aquest escrit voldria explicar tot el que m’emporto del procés viscut, com el grup ha estat un camí en la meva recuperació i trencar una mica amb la por que genera participar en una grup d’autoajuda.

Vaig iniciar el tractament fent teràpia individual i poc després vaig començar a  participar al grup d’autoajuda. Tot i saber de la importància del grup per la recuperació, MAI hauria imaginat el que significaria per mi aquesta paraula.

Recordo el primer dia com si fos ahir, sentia nervis i vergonya. En conèixer les persones que l’integraven vaig sentir moltes coses…Volia causar bona imatge, vigilava el que deia pq no volia ofendre a ningú ni que notessin que em comparava constantment, també vaig obsessionar-me en pensar que era diferent, i que mai encaixaria dins el grup.

Ara veig que tot formava part del mateix, de la por al desconegut.

El grup m’ha permès fer conscient de les sensacions, emocions i pensaments  que tinc quan socialitzo, a les quals mai havia parat atenció, i m’ha permès deixar-les fluir i sentir, escoltar-les sense jutjar-les i entendre pq hi són.

El grup ha despertat en mi emocions i sentiments que tenia molt enterrats, ha estat el canal gràcies al qual m’he pogut redescobrir i conèixer sense tabús. Gràcies a les històries personals he acceptat que tinc una malaltia mental i he aprés a donar-li la importància que es mereix, sense dramatitzar el tema, i a saber que voler-me aprimar o fer dieta no és una tonteria o un capritx, sinó un símptoma.

El grup m’ha donat afecte, carinyo, respecte, comprensió, no judici, confiança, amistat, sinceritat, ha fet de mirall per poder descobrir el que em passa, m’ha acceptat tal i com sóc, permetent-me treure l’autèntica Rosa, la que sent, la que no es protegeix pq no li facin mal, la que plora i la que no és la “mujer de hierro”, sinó una noia de carn i ossos, amb corbes, orelles, grans virtuts i grans inseguretats.

El grup i el procés psicoteraèutic m’han permès reaprendre a menjar amb normalitat, recuperar el gaudir dels àpats amb la gent, permetre’m menjar el que m’apeteix sense sentir-me malament, no fer atracons i saber perquè de vegades necessito fer-los, menjar de tot (sense aliments prohibits) amb quantitats normals, permetre’m capritxos, trencar idees distorsionades sobre el menjar i el cos, deixar de contar calories, escoltar la culpa i la veu de la malaltia sense deixar-me portar, no evitar sopars amb amics, trencar amb la por irracional a engreixar molt, mirar-me el meu cos encara que no m’agradi…

També m’ha permès fer un treball per l’acceptació de com sóc i del que em passa per dins, aprendre a deixar que les coses passin sense controlar, tenir relacions més sanes, expressar i compartir emocions, abraçar des del cor, plorar amb sentiment, perdre una mica de vergonya, poder mostrar-me tal i com sóc, demanar el que necessito…

Segons la meva vivència hi han hagut 4 fases dins el grup.

La primera va ser al principi, quan tot just estava situant-me. Al grup hi havia molta gent i no donava a l’abats de conèixer a totes les noies. També la inseguretat del com m’havia de comportar i què havia d’explicar…

La segona va ser quan el grup es va reduir i ens vam quedar només quatre persones. Vam estar així una temporada i reconec que així em sentia molt segura i còmoda pq ho tenia tot controlat. Aquí vaig començar a agafar més confiança amb altres persones.

La tercera fase ha representat moltíssim per mi. Apareix el canvi, la novetat, el no control de la situació. S’inicia noves incorporacions i començo a notar gelos, em comparo… noto que la situació pot amb mi, dins el grup em sento sola, vulnerable, apartada, diferent…  Al principi em costa d’identificar el què em passa, com és que reacciono així? Em sento com una nena petita! Gràcies a la confiança que tinc al grup, puc ser sincera amb el que sento i parlar-ho. Començo a investigar sobre que em passa amb les persones, perquè el que tinc claríssim es que aquesta vivència d’amenaça indica alguna cosa. Poc a poc m’adono que tots aquests sentiments formen part de mi degut a experiències viscudes i vaig entenent cada vegada més pq necessito el control per viure tranquil·la (vaig entenent més el com he caigut a la malaltia).

I la quarta fase és la dels últims mesos abans de l’alta del grup, em sento més fora que dins. Apareix un sentiment que feia temps que no experimentava, el creure’m que puc jo sola i demanant l’ajuda quan la necessiti. Començo a acceptar que no puc controlar-ho tot ni vull fer-ho pq és agotador! Accepto que és normal que amb algunes persones tingui més afinitat que amb altres i que entre les persones hi hagi vincles on jo no hi formo part. I que no puc caure bé a tothom. Això em dona tranquil·litat i calma. Em sento més descansada i relaxada, i no em cal lluitar ni fer res per agradar. Jo sóc com sóc i no vull aparentar més.

Tot i això, em va saber molt greu deixar de formar part del grup. Em sentia estranya, va aparèixer novament la por al rebuig. I si s’obliden de mi?… Però aquesta vegada tenia més eines per fer-li front i no deixar-me endur per la malaltia, que ja sabem que agafa més força en situacions crítiques.

Resumint, el grup ha estat un canal x avançar, coneixem i “curar-me” i sé del cert que hi ha vincles que, encara que canviïn, mai es trencaran. I en el procés que encara em queda per fer, la petjada que ha deixat el grup ha quedat gravadíssima al meu cos i mai l’oblidaré!  Així que a seguir descobrint i aprenent  coses, perquè encara em queda camí per fer…

 

Els meus inicis a ABB…

Se’m fa difícil començar a explicar la meva història perquè hi ha tantes coses que he descobert durant l’any i mig que porto de tractament que necessitaria moltes pàgines.

Començaré pel moment en que vaig decidir demanar ajuda, perquè crec q és un moment molt important i decisiu i es necessita molta força per tirar-ho endavant.

No us diré que un bon dia em vaig despertar i em va venir la voluntat de demanar ajuda, NO! La idea va sorgir d’un moment de desesperació i de por màxima a afrontar la meva vida. La decisió va sorgir de mi, com moltes decisions que he pres durant la vida, i reforçada per la meva parella.

També vull remarcar que la malaltia no apareix del no-res, sinó que quan començo a pensar sobre la meva conducta alimentària, ja detecto pistes a la infància que indiquen un vincle negatiu amb el menjar i durant l’adolescència es van forjant i s’acaben d’instaurar.

Com deia, feia temps que notava que la relació que tenia amb el menjar i el cos no era sana, però estava acostumada a funcionar a base de dietes, gimnàs, i més tard afartaments, i no li donava importància “són tonteries, tothom fa dietes…” pensava i així em consolava…

A tot això, se li va sumar una situació laboral que em va fer molt mal: em van acomiadar de la feina d’una manera poc justa i digna. A partir d’aquí, el castell que m’havia muntat va caure en picat, vaig aferrar-me al bucle de la restricció alimentària, l’abús del gimnàs i dels afartaments. No podia pensar en una altra cosa que en aprimar i em recordava obsessivament els àpats que havia fet durant el dia. Vaig començar a sentir molta por i angoixa quan pensava en buscar feina i ho vaig anar aplaçant… Poc a poc, veia com anava deixant de fer coses que m’agradava fer amb els amics i em quedava a casa. I així m’anava aïllant del meu entorn.

Era incapaç d’expressar com em sentia (que de fet, ni ho sabia perquè aquesta malaltia aplana les emocions) i m’aferrava als símptomes perquè era l’única manera que sentia control de la situació.

Em sentia totalment bloquejada per dins i el meu ansiolític era aprimar.   Aparentment jo estava bé i com vaig començar a perdre pes, la gent em reforçava amb els seus comentaris.

Passats uns mesos vaig veure que no podia ni volia estar així; la malaltia anava a més, em dominava i jo em veia incapaç d’afrontar la meva vida (això em generava molta por perquè mai m’havia passat de sentir-me així de vulnerable, jo sempre afrontava tot el que venia i era valenta -encara que per dins tingués certa por-, com podia ser que es sentís tant dèbil i incapaç?). En aquest moment, vaig decidir demanar ajuda.

Anar a ABB va ser una alleugeriment perquè sentia tant malestar que volia recuperar el meu jo, però també va ser un pas molt dur. Pensava que em dirien que tot era lligat a les circumstàncies i que no tenia TCA, però quan la Raquel em va proposar fer tractament em vaig atemorir molt. Tenia claríssim que ho faria (sóc bastant tossuda i si aquest era el meu propòsit, l’havia de complir!)  però estava molt impactada. El procés d’acceptació de la malaltia va ser llarg, no m’ho podia creure, em sentia decepcionada amb mi mateixa, tenia por d’explicar-ho a la meva família i també a defraudar-los. Sentia vergonya de com havia pogut caure en un TCA i dubtava que en pogués sortir.

I després, totes les pors associades a l’inici dels tractament: cedir el control alimentari, por a engreixar, deixar el gimnàs, tormentes emocionals, …

Respecte la por a engreixar, no n’era gens conscient, fins que es va fer evident quan vaig haver de deixar de decidir el que menjava. Quantes llàgrimes plorades i quantes explosions d’ira! Ara veig que eren llàgrimes acumulades i amagades, que el meu cos no havia expressat mai i gràcies al menjar van poder sortir, perquè la meva marcada alexitimia no em permetia sentir.

Després d’aquests mesos, he redefinit el meu autoconcepte, veig que sóc forta però també dèbil, que sóc humana i tinc emocions i m’encanta emocionar-me!

L’emoció amb que més contactava era la ràbia, sempre m’ha donat molta energia, i gràcies al treball psicoteràpeutic he vist com darrera d’aquesta s’hi amagava el dolor, la pena, la vergonya, la tristesa, la injustícia, la por… I per fi ara aquesta ràbia s’ha convertit en amor.

Ara estic en un moment en que em sento més forta, tot i que sé que no puc baixar la guàrdia, perquè el que he aprés és que la malaltia compleix una funció i es molt fàcil recaure.

Presentació

Em dic Rosa, tinc 32 anys i sóc de Lleida.

Fins fa un any i mig no sabia com definir-me… tenia massa bloquejos emocionals que m’impedien veure com realment era. Ara, després d’aquest temps treballant per l’autoconeixement, puc definir-me sense problemes.

Em considero alegre, amiga dels meus amics, amb energia per fer les coses que tinc ganes de fer, m’emociono fàcilment, m’agraden els petits detalls, confiada fins a cert punt, disciplinada, realista, sincera, autoexigent, perfeccionista, amb por a l’error i poca tolerància a la frustració, m’encanta riure i divertir-me, viatjar, provar nous menjars… Tot això i moltes més coses sóc jo! Sobretot, una persona de carn i ossos, amb virtuts i defectes i amb emocions!!!!

Al maig del 2013, amb molt patiment intern però amb voluntat clara i decisiva de canviar la meva vida, vaig anar a ABB per voluntat pròpia. Ja feia temps que intuïa que tenia problemes amb el menjar i l’autoimatge, però no em podia creure que de veritat tingués un TCA. Per això, quan vaig consultar a ABB tenia l’esperança que em dirien que el que m’estava passant era passatger i reactiu a una situació que vaig viure… però no va ser així, em van confirmar les meves intuïcions i em van diagnosticar.

Inicio el tractament (de forma ambulatòria), i a partir d’aquest moment, tot canvia, se’m desmunta la vida que tant m’havia costat de crear i la meva identitat sento que desapareix, ja no sé qui sóc i apareixen pors, dubtes, inseguretats… que fins llavors tenia latents però mai havien aflorat perquè amb la conducta alimentària ho tapava i així canalitzava l’angoixa que tot això creava.

Ara, al novembre del 2014, encara estant en tractament, veig llum al final del camí, veig les coses més clares i sóc molt conscient del perquè de la meva personalitat. He aconseguit moltes coses durant aquest temps i de les que més orgullosa estic és haver donat el pas per demanar ajuda i aprendre a donar-li les gràcies el meu TCA (benvinguda anorèxia!!!!). M’explico perquè no vull que es mal interpreti: he deixat de lluitar negant la malaltia i he passat a acceptar-la i veure els beneficis que em genera, només així, he pogut fer-li front i plantar-li cara de veritat.

De moment, això us explico de mi…

 Scroll hacia arriba