Día a día

Els meus inicis a ABB…

Se’m fa difícil començar a explicar la meva història perquè hi ha tantes coses que he descobert durant l’any i mig que porto de tractament que necessitaria moltes pàgines.

Començaré pel moment en que vaig decidir demanar ajuda, perquè crec q és un moment molt important i decisiu i es necessita molta força per tirar-ho endavant.

No us diré que un bon dia em vaig despertar i em va venir la voluntat de demanar ajuda, NO! La idea va sorgir d’un moment de desesperació i de por màxima a afrontar la meva vida. La decisió va sorgir de mi, com moltes decisions que he pres durant la vida, i reforçada per la meva parella.

També vull remarcar que la malaltia no apareix del no-res, sinó que quan començo a pensar sobre la meva conducta alimentària, ja detecto pistes a la infància que indiquen un vincle negatiu amb el menjar i durant l’adolescència es van forjant i s’acaben d’instaurar.

Com deia, feia temps que notava que la relació que tenia amb el menjar i el cos no era sana, però estava acostumada a funcionar a base de dietes, gimnàs, i més tard afartaments, i no li donava importància “són tonteries, tothom fa dietes…” pensava i així em consolava…

A tot això, se li va sumar una situació laboral que em va fer molt mal: em van acomiadar de la feina d’una manera poc justa i digna. A partir d’aquí, el castell que m’havia muntat va caure en picat, vaig aferrar-me al bucle de la restricció alimentària, l’abús del gimnàs i dels afartaments. No podia pensar en una altra cosa que en aprimar i em recordava obsessivament els àpats que havia fet durant el dia. Vaig començar a sentir molta por i angoixa quan pensava en buscar feina i ho vaig anar aplaçant… Poc a poc, veia com anava deixant de fer coses que m’agradava fer amb els amics i em quedava a casa. I així m’anava aïllant del meu entorn.

Era incapaç d’expressar com em sentia (que de fet, ni ho sabia perquè aquesta malaltia aplana les emocions) i m’aferrava als símptomes perquè era l’única manera que sentia control de la situació.

Em sentia totalment bloquejada per dins i el meu ansiolític era aprimar.   Aparentment jo estava bé i com vaig començar a perdre pes, la gent em reforçava amb els seus comentaris.

Passats uns mesos vaig veure que no podia ni volia estar així; la malaltia anava a més, em dominava i jo em veia incapaç d’afrontar la meva vida (això em generava molta por perquè mai m’havia passat de sentir-me així de vulnerable, jo sempre afrontava tot el que venia i era valenta -encara que per dins tingués certa por-, com podia ser que es sentís tant dèbil i incapaç?). En aquest moment, vaig decidir demanar ajuda.

Anar a ABB va ser una alleugeriment perquè sentia tant malestar que volia recuperar el meu jo, però també va ser un pas molt dur. Pensava que em dirien que tot era lligat a les circumstàncies i que no tenia TCA, però quan la Raquel em va proposar fer tractament em vaig atemorir molt. Tenia claríssim que ho faria (sóc bastant tossuda i si aquest era el meu propòsit, l’havia de complir!)  però estava molt impactada. El procés d’acceptació de la malaltia va ser llarg, no m’ho podia creure, em sentia decepcionada amb mi mateixa, tenia por d’explicar-ho a la meva família i també a defraudar-los. Sentia vergonya de com havia pogut caure en un TCA i dubtava que en pogués sortir.

I després, totes les pors associades a l’inici dels tractament: cedir el control alimentari, por a engreixar, deixar el gimnàs, tormentes emocionals, …

Respecte la por a engreixar, no n’era gens conscient, fins que es va fer evident quan vaig haver de deixar de decidir el que menjava. Quantes llàgrimes plorades i quantes explosions d’ira! Ara veig que eren llàgrimes acumulades i amagades, que el meu cos no havia expressat mai i gràcies al menjar van poder sortir, perquè la meva marcada alexitimia no em permetia sentir.

Després d’aquests mesos, he redefinit el meu autoconcepte, veig que sóc forta però també dèbil, que sóc humana i tinc emocions i m’encanta emocionar-me!

L’emoció amb que més contactava era la ràbia, sempre m’ha donat molta energia, i gràcies al treball psicoteràpeutic he vist com darrera d’aquesta s’hi amagava el dolor, la pena, la vergonya, la tristesa, la injustícia, la por… I per fi ara aquesta ràbia s’ha convertit en amor.

Ara estic en un moment en que em sento més forta, tot i que sé que no puc baixar la guàrdia, perquè el que he aprés és que la malaltia compleix una funció i es molt fàcil recaure.

 Scroll hacia arriba